Aquesta tesi s'emmarca dins de l'àmbit de la teledetecció, en particular, en els sistemes coneguts com a radar d'obertura sintètica (SAR en anglès) des de l'espai. Aquests sistemes adquireixen senyal al llarg de l'òrbita d'un o més satèl·lits on estan situats el transmissor i el receptor, i processa els ecos de forma coherent per a formar l'obertura sintètica. D'aquesta manera es poden aconseguir imatge d'alta resolució sense la necessitat d'emprar un array d'antenes molt gran. El treball realitzat en aquest estudi es centra en un nou concepte dins del món SAR que consisteix en l'ús de satèl·lits en òrbita geostacionària per a l'adquisició d'imatges, sistemes coneguts com a Geosynchronous SAR o GEOSAR. En aquest cas, els petits moviments relatius dels satèl·lits respecte de la superfície terrestre s'empren per a aconseguir el desplaçament necessari per a formar l'obertura sintètica i així obtenir la imatge. El principal avantatge d'aquests sistemes respecte a la tecnologia actual (on s'utilitzen satèl·lits en orbites més baixes LEO) és la possibilitat d'adquirir imatges d'una mateixa zona de forma permanent gràcies als petits desplaçaments del satèl·lit. Així doncs, en aquesta tesi s'estudien les diferents possibilitats en el disseny orbital que ofereixen aquests sistemes així com les resolucions d'imatge que s'obtindrien. Tot i així, l'ús de satèl·lits en òrbita geoestacionària, resulta en una distància entre el transmissor/receptor i l'escena entre 35000-38000 Km, molt més gran que les distàncies típiques en els sistemes LEO per sota dels 1000 Km. Tot i així, el moviment lent de les plataformes geostacionàries fa possible la integració de polsos durant minuts o hores, arribant a nivells acceptables de relació senyal a soroll (SNR) sense necessitat d'utilitzar potències transmeses i antenes massa grans. A més a més, aquesta llarga integració també permet assolir unes longituds d'obertura sintètica adients per a arribar a resolucions d'imatge desitjades (de l'ordre de pocs metres o kilòmetres segons l'aplicació). Malgrat això, l'ús de temps d'integració llargs té una sèrie d'inconvenients com poden ser la decorrelació dels blancs de l'escena, l'aparició d'artefactes atmosfèrics deguts als canvis d'índex de refracció en la troposfera, derives dels rellotges del transmissor i receptor, decorrelació del clutter o errors en el posicionament orbital, que poden afectar la correcta focalització de la imatge. Així doncs, en la tesi s'ha fet un detallat estudi teòric d'aquests problemes per tal de modelitzar-los i posteriorment s'han realitzat diverses simulacions per veure els seus efectes en una imatge. Diverses tècniques per a compensar aquests errors i millorar la qualitat de la imatge també s'han estudiat al llarg de la tesi. Per altra banda, dades reals d'un GB-SAR (SAR en una base terrestre) s'han reutilitzat per adaptar-les a una possible adquisició de llarga durada i veure així de forma experimental com afecta la llarga integració en les imatges i com millora l'enfocament després d'aplicar els algoritmes de compensació. Per últim, en la tesi es presenta un sistema receptor terrestre per a poder realitzar un anàlisi experimental del cas GEOSAR utilitzant un il·luminador d'oportunitat. Els primers passos en el disseny i la fabricació del hardware també es presenten en aquesta tesi.